dimarts, 21 de març de 2017

DIA DE LA POESIA


Voldria aprofitar aquesta jornada de celebració de la poesia per recordar Gloria Fuertes, poeta que recordam els que tenim ja una certa edat per un famós espai televisiu que va presentar, on recitava els seus poemes asseguda devora una taula "camilla", amb unes ulleres caigudes damunt el nas. 


Ara però, a punt de complir-se el centenari del seu naixement, una sèrie de reedicions de la seva obra volen recuperar una Gloria Fuertes que feia també poemes per a adults, i que tingué una vida més enllà de "Un globo, dos globos, tres globos".


Nascuda el 28 de juliol a Madrid,en el popular barri de Lavapiés, es va convertir en una icona per a tots els fillets dels anys 70 però aquest mateix èxit entre el públic infantil va fer que no se la prengués de manera molt seriosa. Tampoc li agradaven a ella els assumptes academicistes i va haver de patir més d'un comentari denigrant per part de la premsa i dels poetes més "oficials", tots ells homes. Preferia recitar els seus poemes a bars i cafès(com va fer amb el grup femení de poetes "Versos con faldas") que figurar a actes institucionals en acadèmies i universitats. 
La guerra civil i els seus orígens humils van marcar la seva veu, sempre al costat del poble treballador, defensant la cultura i rebutjant la violència i els enfrontaments. Avui dia, els seus versos, irònics i juganers uns, dolguts i melancòlics altres, amb uns tocs d'absurd surrealista molts, ens recorden una escriptora amb una ment avançada a la seva època i un estil molt personal.
Recordam aquí alguns dels seus versos i comentaris sobre la poesia:  
"De pequeña me imaginaba que los poetas eran siempre bichos raros, pero ya de mayor he visto que son -somos- como las personas corrientes, sólo que un poco más tristes".

"Ahora una minoría vendrá a catalogarme, a encasillarme literaria o sociológicament. La etiqueta se me desprenderá con el sudor de mis versos. Y si me encasillan, me escapo".

"La poesía es como el hipo. Me da, no sé cuándo ni por qué, y tampoco sé pararla"

"Mi poesía no es paisajística. Yo si canto al mar canto a un hombre que va en una barca. Si canto al monte canto a un pastor que hace un fuego en una chabola. El ser humano es mi protagonista. No puedo cantarle a la luna si no hay personas en ella. Y no es que no sea romántica, es que lo soy demasiado. Amo a las mujeres y amo a los hombres, aunque no se lo merezcan".

"No es todo hacer una poesía para el pueblo, sino un pueblo para la poesía. Por eso escribo para el niño y para el adolescente, que pronto serán ese pueblo decente".

"La poesía no debe ser un arma.
Debe ser un abrazo,
un invento,
un descubrir a los demás
lo que les pasa por dentro,
eso, un descubrimiento,
un aliento,
un aditamento,
un estremecimiento.
La poesía debe ser
obligatoria."



 
 

dimecres, 15 de març de 2017

UNA LLIÇÓ DE VIDA

No sé per què encara hi ha qui dubta de la necessitat de fer classes de filosofia. Exemples com el següent, crec que convencen a tots que la filosofia és imprescindible si el que volem és educar...


dilluns, 13 de febrer de 2017

HERNÁN CASCIARI O EL DO DE LA PARAULA

Hernán Casciari (Mercedes, Argentina, 1971) fa honor a la fama que tenen els argentins de bons oradors. Aquest escriptor i periodista argentí s'ha fet un lloc entre els millors monologuistes de l'actualitat: irònic, una mica descregut de tot algunes vegades, altres un poc sentimental, moltes vegades irreverent, aconsegueix amb el seu estil personal connectar amb el gran públic.
Molt actiu a la red, una de les seves obres més conegudes és Weblog de una mujer gorda, editada en paper per Plaza&Janés. Ha estat col.laborador també de El País Digital, amb un blog sobre sèries de televisió. 
Aquí us deix dues de les seves creacions perquè el pugueu veure en acció. Esper que us agradi.





dilluns, 23 de gener de 2017

EL ÁGUILA DE LA NOVENA LEGIÓN, UN CLÀSSIC DE ROSEMARY SUTCLIFF


Títol: El águila de la novena legión
Autora: Rosemary Sutcliff
Traducció de Francisco García Lorenzana
Editorial Plataforma. Barcelona, 2011.
351 págs.

Descatalogat













Ressenya: 
Marco Flavi Aquila arriba a Britània al comandament d'una cohort de soldats per rellevar l'anterior destacament destinat a Isca Dumnoniorum (actual Exeter). És un jove ambiciós i idealista que somnia en fer carrera i arribar a ser comandant d'una legió egípcia, per més tard poder retirar-se amb honors a les terres etrusques de la seva infantesa. El jove comandant arriba a Britània vint anys després que el seu propi pare, comandant de la Novena Legió Hispana, desaparegués juntament amb quatre mil homes a l'altra banda del Mur d'Adrià, a les terres de Caledònia(actual Escòcia). 
A causa d'una ferida en combat, es veu retirat forçosament de l'Èxercit. Deprimit i sense saber què fer, es trasllada a casa del seu oncle Aquila, a la ciutat de Calleva. Fins allà arribarà el rumor que l'àguila de la Novena Legió, símbol del poder de Roma, està en mans de les tribus bàrbares del Nord. El jove es proposa resoldre l'enigma de l'estranya desaparició de la legió del seu pare. Per això, acompanyat d'un esclau anomenat Esca, arriscarà la seva vida per recuperar l'àguila, i amb això, recuperar l'honor perdut del seu pare i de la legió que ell va comandar. Per fer-ho haurà d'emprendre un llarg i perillós viatge cap a les terres inhòspites del Nord, més enllà del Mur d'Adrià, fent-se passar per un remeier dels ulls.

Lectura ideal per als amants de l'aventura i les històries ambientades en el passat. Feia estona que no trobava un llibre tan redó.  A més, escrit amb un llenguatge cuidat que revela el gran bagatge històric de l'autora i amb una prosa fluida que et submergeix dins la història sense adonar-te'n. Lectura, per tant, molt recomanable.
És una pena que el llibre estigui descatalogat. Jo el vaig comprar de segona mà però si algun alumne està interessat segurament el pot trobar a la Biblioteca Municipal. A la nostra Biblioteca tenim un altre llibre de l'autora, publicat també per Plataforma, Una espada al atardecer.
El 2011 es va estrenar la seva adaptació cinematogràfica "La legión del águila" del director Kevin MacDonald, però no aconseguí el nivell o la qualitat del relat escrit. Sí que és però una pel.lícula entretinguda.Veure crítica al portal de cinema Film Affinity.




Rosemary Sutcliff va néixer el 1920 a West Clanden,Surrey
(Anglaterra). Filla d'un oficial naval anglès, va tenir una infància molt viatgera seguint els passos de les diferents destinacions del seu pare. Des de molt petita, però, va tenir una malaltia als ossos que li va reduir la mobilitat obligant-la a emprar una cadira de rodes. Aquest fet va propiciar que fos una gran lectora. També es va interessar molt aviat per l'art. 
Des que va començar a escriure es va especialitzar per la novel.la històrica. Els seus llibres destaquen per la gran qualitat literària de la seva prosa i per la minuciositat en què recrea els escenaris de la Britània romana. Va rebre l'Ordre de l'Imperi Britànic el 1975 i el Christian Andersen entre altres reconeixements. Morí el 1992.

dimecres, 21 de desembre de 2016

CONCURS DE MICRORRELATS D'HIVERN


I ja van set edicions! Quan vam començar aquest concurs teníem dos objectius en ment: per una banda, fomentar la creativitat dels nostres alumnes mitjançant la creació literària i, per altra banda,  afavorir la màxima participació. Per això, vam trobar que el format de microrrelat podia ser el més adient.


Els premis segueixen essent els mateixos: un llibre i 1 barra de torró de xocolata gràcies a l'aportació econòmica de l'AMPA, que també col.labora amb nosaltres fent de jurat cada any.
Enguany hem afegit una categoria nova: la de Batxillerat i Cicles, que fins ara participaven juntament amb els de 3r i 4t d'ESO.

Aprofitam també aquest dia per cantar nadales per fer un poc d'ambient. Us passam unes quantes fotos.





Aquí teniu els guanyadors:
1a Categoria. Guanyadora: Mercè Coll amb "¿Quién soy?". Finalista: Pilar Martínez amb "Hojas llenas de recuerdos".

2a Categoria. Ha estat molt difícil escollir,  al final hem tingut empat de guanyadors i finalistes. 
Guanyadors: Clàudia Torra amb "El dia de Nadal" i "Masacre de Año Nuevo" de Tomeu Alberto.

Finalistes: "Roscón de muerte", de Llúcia Alès i "11+1" de Marta López.


3a Categoria (Batx. i Cicles). Guanyador: Damià Triay amb "L'estrella de Nadal" i Finalista: Olga Coll amb "Recuerdos".



¿QUIÉN SOY?

Insultos. Risas. Más insultos. Más risas. Mi corazón me dolía. Ya no lo aguantaba más. Pero seguía siendo fuerte. No quería llorar. Y seguían insultándome, seguían riéndose de mí. Sentía que ya no era nadie en aquel injusto mundo, no era nadie. Sentía que todo iba a ser igual sin mí. Intentaba seguir mi vida, pero no podía. En mi cabeza sólo escuchaba voces riéndose de mí. Pero al fondo también sentía una voz, mi voz. Mi voz repetía una y otra vez que no era nadie en este mundo, que no valía la pena vivir, pero había otra parte en mí que no quería rendirse. Ya no sabía que hacer. Sólo lloraba. Lloraba. Mis lágrimas caían poco a poco. Entonces decidí seguir, seguir mi vida. Quería ser. Ser yo. Sin importar los demás, sólo yo.


“Queridos Reyes Magos, éste año sólo os pido ser, nada más.”
MERCÈ COLL, 2n d'ESO



HOJAS LLENAS DE RECUERDOS

Uri tenia muy claro que el otoño era su estación del año favorita. Del otoño todo le gustaba: las frutas, los colores, todo; pero por encima de todo eso, le gustaba ver caer las crujientes hojas de tonos marrones, amarillos y rojos, porque Uri era una de las únicas personas que conocía el secreto de estas hojas que todos dábamos por muertas. Uri sabía que si se concentraba, dejaba su cabeza en blanco y abría su mente podía ver los recuerdos que cada una de las hojas había decidido guardar.

No todos eran recuerdos bonitos, podías encontrar a niños llorando, a personas con miedo o a gente con el corazón roto, pero Uri dejaba de lado esos recuerdos para contemplar los recuerdos que le hacían sonreír, como amigos riendo, adolescentes dándose su primer beso, una multitud de gente soñando despierta, y por supuesto sus recuerdos favoritos: Villancicos, luces resplandeciendo el día de Navidad, los Reyes Magos cabalgando por la ciudad y todos los demás recuerdos navideños.

Uri no quería olvidar a estos últimos, así que cogía las hojas correspondientes a esos recuerdos y las llevaba a su casa, donde todo el año era Navidad, gracias a la felicidad que desprendían.
PILAR MARTÍNEZ, 2n d'ESO


 
EL DIA DEL NO NADAL
Per fi, després de tants dies de monotonia, de fer el mateix cada dia: rebent i comprant regals (colònies i mitjons) durant 364 dies; estant de vacances les 24 hores dels set dies de totes les setmanes de l'any; menjant turró i sopa de la reina fins a fartar-se cada sant migdia; acudint a dinars de família, fins al punt que els agafes fàstic a tots; bevent vi,cava i xampany fins a acabar totes les bodegues de tots els tiets, els avis i tiets-avis que tinguis; veient els llumets de Nadal encesos pel carrer cada nit, així com l'aparatós arbre de Nadal que tots tenim arraconat al menjador des de fa segles, embrutant el terra de pinassa, que després s'ha d'escombrar; havent vist tants cops el rostre del Pare Noel que ja se t'apareix fins i tot en somnis. Després d'empassar-te al menys 20 vegades diàries l'anunci de la loteria, i el de totes les joguines, i els de les rebaixes de totes les tendes i marques existents, i el del corte inglés...Després de menjar-te una mitja de 12 peces de raïm, i ennuegar-te'n i quasi morir ofegat amb una mitja de 4 cada dia, després de tots aquests fets tan quotidians, i de seguir aquesta avorrida rutina, per fi ha arribat el gran dia. Avui no és Nadal.
CLÀUDIA TORRA, 3r d'ESO

MASACRE DE AÑO NUEVO

Tanto verdes como moradas, esperaban su hora en un recipiente de cristal, apretujadas, inmóviles, aterradas. Las liquidaba de dos en dos, sin importarle sus súplicas. Tras doce segundos ya no quedaba ninguna, el recipiente estaba vacío, sólo se distinguían algunos restos de lo que había sido una auténtica masacre. El asesino lo celebraba con entusiasmo mientras el jugo morado se deslizaba por su cara y se perdía en el suelo.

TOMEU ALBERTO, 4t d'ESO


UN ROSCÓN DE MUERTE


Nos estábamos comiendo el roscón de reyes y a nadie le salía la figurita. Al parecer se la

encontró la abuela que nunca dijo nada.
LLÚCIA AL·LÈS, 4t d'ESO
  
 
11+1


Último día del año y último día de mi vida. Once uvas y una bala. Cada uno empieza el 

año a su manera.

MARTA LÓPEZ, 4t d'ESO

 
L'ESTRELLA DE NADAL

Vares allargar la mà regalant-me una petita estrella daurada. “Avui és Nadal, petitet” -em digueres-. M’alçares del terra fangós i em portares al tren. Vaig agafar aquell tros de plàstic lluent i l’estranyí tan fort que per un moment aconseguí distreure la por que sentia.


Només tenia cinc anys quan la guerra civil esclatà al meu país, mai oblidaré el dia que els ulls ensangonats del pare, es tancaren per sempre més i els forts gemecs de la mare s’ofegaven mentre era forçada a l’esclavatge. Entretant, les flames assolaven el poble i l’ensordidor soroll de la metralla acabava amb tots els que intentaven fugir d’aquella barbàrie.


Després de mesos deambulant m’enviaren a un camp de refugiats, havent perdut qualsevol vincle familiar i presenciat tot tipus d’atrocitats. Coneixedor del que era patir fam, fred i desolació. Em rescataren d’aquell infern i m’acolliren en un país on les persones gaudien de drets i vivien en pau.


Cinquanta Nadals després continuen els conflictes bèl·lics, a diversos llocs del Món, que priven de recursos imprescindibles als habitants més vulnerables, milers de persones no han escollit néixer o viure enmig d’una guerra. Desplaçats i exhaustes, anhelen la mà solidària que els porti una estrella.
DAMIÀ TRIAY, 2n BATX.

RECUERDOS

El olor de chimeneas domina todas las casas. El frío invernal pesa en el ánimo de la gente. Las manos dentro de los bolsillos y las narices rojas. Se oye un leve silbido provocado por el cortante viento, un mínimo runruneo en las calles desiertas. Hoy se reúnen todos en donde la abuela. Pavo al horno, polvorones y grandes regalos bajo el árbol. Empieza a llover, las ventanas hacen ruido y, a lo lejos, se advierten truenos. Nadie los percibe, solo se escuchan las risas y los aplausos de los poemas de los más pequeños. Ponen un sombreo y lentamente se va llenando de calderilla. Es tarde y todos se marchan. Dejan a la abuela sola. Se siente un vacío inmenso. Se queda sola con una insignificante lágrima que recorre su mejilla hasta desvanecerse en el suelo.
 
OLGA COLL, 2n BATX.

ENHORABONA A TOTS ELLS I GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT! FINS L'ANY QUI VE I BON NADAL!
 

dilluns, 19 de desembre de 2016

MOTXILA 21: UNA BANDA QUE FA RENOU!


Motxila 21 són un grup de rock que té la particularitat de reunir 12 joves amb síndrome de Down d'entre 26 i 31 anys,  i un grup de voluntaris que els acompanyen en els seus concerts. Ja fa deu anys que aquesta banda navarresa es va fundar. El seu primer concert va ser davant la comunitat de veïns de San Juan-Donibane, a Pamplona en el 2006. Des de llavors ençà ja han fet més de 60 concerts fins a culminar amb la gira de sis concerts oferts a Londres, convidats pel grup "The Autistix", format per joves amb autisme. Com a pròxims projectes, els espera una nova gira en el mes de març que els durà fins a Itàlia.

El passat dissabte 26 de novembre van ser notícia pel premi atorgat en el Festival de cine sobre discapacitat celebrat de Collado Villalba (Madrid), al documental Motxila 21 Live! Zuzenean! En vivo!, basat en les seves experiències per Londres. El documental, dirigit per Iñaki Alforja va poder ser rodat gràcies a un projecte de Crowdfunding, amb l'ajuda econòmica de 150 mecenes.
 

Aquest vídeoclip va ser enregistrat el 2012 basant-se en el tema "Somos la banda Motxila 21" d'Enrique Vilarreal, cantant de la banda Barricada i més conegut com "El Drogas", que forma part del grup de voluntaris que acompanya als joves músics amb Síndrome de Down.

dissabte, 19 de novembre de 2016

JIMMY FALLON: UN FENOMEN TELEVISIU ALS EEUU

El presentador Jimmy Fallon és un autèntic fenomen als Estats Units. Algunes de les situacions viscudes al seu programa "The tonight show" s'han convertit en fenòmens virals, el més recent, l'estirada de cabells a Donald Trump per comprovar si eren vertaders o era un perruquí. Podeu veure aquest moment i altres de divertits en l'enllaç.
Tanmateix, no és d'aquesta escena que us volia rallar sinó la que fa poc va protagonitzar amb Metallica, que està de gira promocionant el seu primer disc en vuit anys, Hardwired...to self-destruct. El grup, liderat per James Hetfield, va interpretar un dels seus temes més coneguts "Enter Sandman" amb instruments de joguina: entre ells, un piano Casio, un xilòfon, una trompeta, un xiulet i un tambor. A Youtube ja duu quasi set milions de visites!