PROFESSORS



DILLUNS 16 DE GENER DE 2017










Dilluns, 16 de juny de 2014
Ressenyes fetes per Trini García, professora de Llengua Castellana:

Títol: Si això és un home
Autor: Primo Levi 
Edicions 62, butxaca 62
Barcelona, 2005
284 pàgs.














Resumen y opinión personal.

Qué difícil me resulta calificar este libro. Ni uno ni dos ni tres adjetivos serían suficientes. ¿Y cómo podría expresar lo que me ha transmitido, lo que me ha hecho sentir? Me parece imposible. Quizá porque este libro no te lo pueden contar, hay que leerlo. Y, sin embargo, yo le hablaría de él a todo el mundo.

Si això és un home no es una novela como las demás, es el testimonio directo, claro, llano y bastante objetivo de Primo Levi, superviviente de un campo de concentración nazi (llamados Lager), donde vivió durante un año.

Efectivamente, es un testimonio de la forma de vida (y de muerte) en el Lager, de su olor, de su sabor, de su rutina, de sus noches, de sus días. En cada capítulo hay anécdotas, breves narraciones que resumen, explican o aclaran lo que nos va contando Levi; pero ninguna es significativa para comprender el libro (y yo me pregunto: ¿pero no debieron ser todas las anécdotas vividas significativas e inolvidables?). El libro es, por lo tanto, una descripción de la vida en el campo de concentración Buna-Monovitz, al que fue deportado el autor; no es puramente una narración de lo que allí le sucedió. Y para mí, ahí está la primera sorpresa del libro: muchos libros me han hecho conciliar sueños muy profundos gracias a sus descripciones inacabables y aburridas, y, sin embargo, esta extensa descripción de Primo Levi sobre un Lager me ha desvelado el sueño durante algunas noches.

Además, es sorprendentemente objetivo. ¡¿Objetivo?! ¿Cómo consiguió Primo Levi no juzgar a nadie? ¿Cómo es posible que no transmita un profundo y visceral odio hacia los nazis, que le encerraron y le hicieron sentir parte de un ganado, en lugar de un hombre? Él mismo lo explica en el Apéndice de la edición que he leído. Aun así, ¿cómo lo consiguió? Ahora bien, es cierto que su discurso, al desprenderse de casi todo juicio, se hace más creíble, menos ficticio, más testimonial y, por lo tanto, alcanza el propósito que él mismo confiesa: “No l’he escrit amb la finalitat de formular nous càrrecs; més aviat podrá proporcionar documents per a un estudi asserenat d’alguns aspects de l’ànima humana”. Un estudio de algunos aspectos del alma humana… Hay que leer libros como este para entender cada vez menos cómo es posible que un grupo de seres humanos, en este caso, los nazis, sea capaz de infligir tanto daño a seres de su misma especie. Lo que hicieron, ¿es compatible con tener alma?

No obstante, sí hay una parte que no es imparcial, donde más se perciben los sentimientos de Levi. Se trata del breve poema con que el autor abre su novela. Es un fragmento escalofriante, sobre todo cuando vuelves a leerlo, al terminar el libro. Os lo recomiendo, una vez hayáis terminado la lectura de Si esto es un hombre, cuando ya sepáis por todo lo que pasó Primo Levi, releed ese poema: el escritor se dirige directamente a ti, a nosotros, a todos; y como si te mirara directamente a los ojos, te amenaza, como señalándote con el dedo, y te condena en caso de que su testimonio caiga en el olvido. Te condena a crueles castigos: por girar la mirada, por hacer oídos sordos o por ser cómplice de los malos, en el caso de que algo así vuelva a suceder. No porque seamos culpables de nada, todavía. Y entonces yo me planteo: ¿no somos ya testigos de inhumanas situaciones en el mundo gracias a nuestros avanzados medios de comunicación? ¿No les estamos girando ya la cara?

A pesar de que la lectura de Si esto es un hombre me ha dejado un nudo en el estómago que cuesta deshacer, está claro que no tardaré en continuar con los libros que le siguen en la trilogía de Auschwitz: La tregua y Los hundidos y los salvados.


Saga Crepúsculo:

Crepúsculo, 512 págs.
Luna nueva, 576 págs.
Eclipse, 624 págs.
Amanecer, 821 págs.

Stephenie Meyer
Alfaguara, 2009



Resumen y opinión personal.

Hace tiempo me recomendaron el primer libro de la saga: Crepúsculo. No me había sentido interesada por los libros, ni siquiera por las películas, pero me lo prestaron y lo leí casi del tirón. Una relación imposible entre dos adolescentes, una humana y un vampiro, con hombres lobo de por miedo. Entretenido. A pesar de ser una historia de y para adolescentes, me enganchó, la verdad. Quise continuar la saga, pero no lo hice. Me limité a ver la versión cinematográfica desde el sofá de mi casa, cada vez que Antena 3 me lo permitía.

Hace poco volvieron a pasar las pelis por la tele y, cómo no, las vi de nuevo (excepto la última, que espero que la echen pronto). Así que me propuse continuar con la lectura de esta historia de amor desde donde la había dejado.

Como digo, el primer libro me gustó. Pero el segundo y el tercero se me han hecho un poco largos (fijaos en las páginas que tienen) y repetitivos. El último tenía un aliciente.

Vayamos por partes:

1. ¿Son necesarias tantas páginas de “dulzura lingüística”? Cuando digo “dulzura” me refiero al empalago de algunas partes de la novela: “Su sonrisa es asá, sus ojos se contraen, el tono de su voz refleja lo de más allá, mi corazón paró de latir durante unos segundos por el maravilloso aleteo de las pestañas de Edward…”. No son citas textuales, pero os podéis hacer una idea de lo ñoño que puede llegar a ser. Y así, muchas partes de las cuatro novelas de la saga. En la primera lo dejaba pasar. Pero en el segundo y tercer libros, me resultó peor que un empacho. En el cuarto, al menos, estaba ya cerca la conversión de Bella en vampiro, a lo que haré referencia más adelante.

2. Todo ese “mazapán literario” tiene su contrapunto en las escenas de lucha y de peligro. Esto sí ha captado mi atención. El tema de los vampiros y los lobos es un tema fantástico y emocionante. Aunque precisamente la lucha final, la de Amanecer, en la que se entremezclan un gran número de vampiros y lobos, deja bastante que desear. Es quizás la menos impactante de todas. Sí, hay una gran tensión en ella, por el modo en que se desarrolla y por todo lo que está en juego, pero no resulta ser lo que el lector espera; no hay lucha propiamente, no hay contacto físico, no hay sangre, ni cuerpos desmembrados. No es que me vayan ese tipo de situaciones, de veras, pero a lo largo del último libro, Amanecer, al lector se le ha preparado para ello. Y, sin embargo, no es lo que ocurre.

3. ¿Y la devoción que siente mutuamente la pareja de jóvenes enamorados? Sinceramente, me parece enfermiza. Un poco de independencia, por favor, por muy prendados que estéis, en serio. Autosuficiencia, para poder vivir, al menos, cinco minutos separados el uno del otro (tampoco es mucho tiempo que digamos). Pensar que hay vida más allá de tu pareja no significa que la ames menos.

No me ha gustado, en absoluto, este aspecto de la relación amorosa de los protagonistas. No me parece una relación sana para mostrar a los adolescentes, que son los lectores habituales de este tipo de sagas. Está claro que es una pareja totalmente anormal, por la naturaleza vampírica de él. No obstante, lo que pueden captar los lectores es que cuanta más dependencia sientes hacia tu pareja, más amor sientes hacia ella. Y esto no es precisamente muy saludable.

4. La protagonista: al tiempo que leía la saga de Crepúsculo, también leí la de Los juegos del hambre. En ambas, la protagonista es una joven adolescente. Y no he podido evitar hacer comparaciones. Me quedo con Katniss, de muy, muy lejos.

Bella, la humana que quiere ser vampiro, detesta toda su humanidad. Mientras leía los libros, me la imaginaba con una expresión de asco pegada a la cara todo el tiempo, excepto cuando estaba con su vampiro (y creo haber dejado ya claro que no me gusta esa dependencia). Está asqueada de su vida y de sí misma. Puede que se deba a que se encuentra en plena adolescencia y como tal, todavía no se ha aceptado a sí misma y considera que el mundo es un lugar horrible para vivir; puede. Pero me hubiera gustado que la autora, una persona adulta, no hubiera destacado tanto esos rasgos débiles en Bella y hubiera puesto algo más fuerte en ella, ya que sus lectores son también adolescentes.

Es posible que muchos penséis que es muy valiente querer cambiar radicalmente de vida por amor, y en algunos casos lo es. No en este, para mí. Y veréis por qué: por ejemplo, es una chica torpe en movimientos (no tengo nada contra los torpes) y esto no se lo discuto, lo es. Se tropieza constantemente y en todos los libros sufre alguna herida u otra. También, a pesar de llevar detrás a medio instituto, piensa que no es nada guapa. Y supongo que no habla de su inteligencia porque, en realidad, es bien consciente de que lo es. En definitiva, no se considera nada excepcional. Pues, claro, chica, y es que nadie lo es; pero si además te comparas con seres no humanos con superpoderes como los vampiros, apaga y vámonos. En consecuencia, lo que no me gusta, incluso me cabrea de Bella, es que ella solo ve una solución a sus “defectos” humanos: convertirse en un monstruo. Mientras es humana, no lucha por cambiar o sencillamente por aceptarse, que es lo que hacemos la inmensa mayoría de nosotros (o lo intentamos). Cuando entendí que Bella jamás cambiaría de opinión, yo solo deseaba que llegara el momento de su conversión para poder ver, finalmente, a la heroína de la saga como una mujer fuerte y valiente.

En cambio, Katniss, la joven que debe madurar antes de tiempo, la protagonista de Los juegos del hambre, es fuerte, valiente, cabezota e imperfectamente humana de principio a fin.

5. El sexo. Adolescentes, si lo que buscáis en la saga es esto, no lo encontraréis. La tensión sexual no resuelta entre vampiro y humana que desborda durante el primer libro, continua igual hasta el último. Y cuando se resuelve, poco o nada se explicita. La historia de Edward y Bella está llena de puritanismo. No habrá sexo hasta pasada la boda, así como no habrá conversión en vampiro hasta después de la graduación. ¿Quiere la autora moralizar en este sentido a sus adolescentes lectores? Es posible, sí. Sin embargo, oh, oh, oh, los vampiros asesinos de humanos son buenos.



Para ir terminando, creo que queda claro que esta saga no está entre mis historias favoritas. Sin embargo, como profesora de lengua y literatura que soy, no seré yo quien le quite el mérito, por el éxito de lectura que ha tenido entre los jóvenes. Ellos son también mi público, y si no les atrae el Quijote ahora, no me importa, en absoluto; lo que me gusta es que se aficionen a la lectura.


Dimecres, 13 de gener de 2013

Ressenya de Robert Arnau, professor de Música:

En aquesta ocasió la ressenya està referida a un còmic.
Títol: Mouse Guard
Autor: David Petersen
Editorial: Norma
200 pàgs.
20€
ISBN: 978-84-9847-497

Mouse Guard – Otoño 1152 ens conta la història de una comunitat de ratolins i com un grup d'ells anomenats “La Guàrdia” (Mouse Guard) han de lluitar contra una conspiració adreçada a instaurar un estat totalitari al mateix temps que lluiten contra els seus depredadors naturals (serps, crancs...).
És un còmic amb una història prou senzilla i bona de seguir per a tots els públics i on destaquen valors com l'amistat, la lleialtat, el sacrifici o el compartir (“Solo cojo lo que necesito y comparto lo que tengo”) que estan presents al llarg de l'obra i guien les accions dels protagonistes.
A nivell visual cal destacar unes il·lustracions amb un grau de detall extrem i ambientades en el context dels fets narratius. Els colors i els detalls són exquisits i tal com vaig llegir en algun lloc són propers a il·lustracions de contes o pòsters.

Tot en conjunt una bona excusa per gaudir de la lectura tant a nivell narratiu com visual.

Mouse Guard – Tardor 1152 està publicat en Norma editorial i en aquestos moments ja s'ha publicat la continuació Mouse Guard – Hivern 1152, Mouse Guard- Llegendes de la Guàrdia i la “precuela” Hacha negra – 1151.

Una de les coses interessants d'aquestos còmics és que els podeu trobar traduïts al català.

Si voleu conèixer aquesta sèrie podeu trobar alguns nombres a la xarxa de biblioteques de Menorca.

Dimarts, 18 de desembre de 2012

Sebastià Novella, professor de Català del centre, ens recomana dos llibres. Aquí deixam la seva aportació:

El primer és un llibre esplèndid que parla de la nostra professió, Passi-ho bé, senyor Chips, a Viena Edicions (se'n va fer una pel·lícula, oscaritzada per cert, l'any 1939 i crec que una de posterior i tot amb Peter O'Toole de protagonista, boníssimes les dues, segur) i, l'altre, més per a estudiants de batxillerat, és de Pedro Olalla,  a l'editorial Acantilado (si se'n visita la pàgina, en veureu un vídeo promocional o, millor encara, podeu anar al bloc de Pedro Olalla, magnífic també), titulat Historia menor de Grecia, tot un cant a l'Humanisme que mai no hauria hagut de desaparèixer com a referent ètic i moral.

Ben cordialment,
Sebastià Novella




Viena Editorial


                      www.elplacerdelalectura.com



DIVENDRES, 16 DE MARÇ DE 2012
Robert Arnau ens recomana:



Ragtime
E. L. Doctorow
Editada en català per Edicions de 1984














La meva lectura no és una lectura que es pugui considerar de novetat editorial. Ragtime ha estat un descobriment de biblioteca pública i l'exemplar que he llegit jo és una edició de 2008 de la editorial edicions de 1984 i amb traducció de Maria Iniesta i Agulló.

Si alguna cosa defineix aquesta novel·la és el seu títol: Ragtime. Precisament l'obra a banda de les dedicatòries s'inicia amb una cita del gran mestre del ragtime Scott Joplin:



“Aquesta peça no la toqueu ràpida.

El ragtime mai no s'ha de tocar ràpid...”



Tots els que sabem una mica de música sabem que la característica principal del ragtime és que la mà esquerra del piano va fent síncopes mentre la mà esquerra fa la melodia. La novel·la està ambientada en els primers quinze anys del segle XX, i el relat bassa el seu funcionament narratiu aplicant el recurs musical del ragtime a la narració . Des del punt de vista del fill d'una família de Nova York, podem seguir la melodia de la vida d'aquesta família acomodada en els primers quinze anys del segle XX, i a la vegada, de manera sincopada, es van produint els canvis socials i econòmics que van marcar el canvi del segle XIX al XX. Aspectes com l'emigració, la lluita obrera, les reivindicacions per una igualtat entre blancs i negres o el paper de la dona en la societat juntament amb les èpiques darreres grans expedicions al pol o els inicis del cinema apareixen a la narració juntament amb els seus protagonistes històrics. Noms com J.P. Morgan (nom que darrerament ens sóna molt a tots), Pancho Villa, Houdini, Henry Ford o Freud apareixen en la història i ens il·lustren un temps de canvis que fins i tot van més ràpid del que recomana Scott Joplin per al ragtime.

Doctorow dilueix la frontera entre la realitat i la ficció per fer avançar el relat i fer arribar al lector al punt de no saber si està llegint un documental-ficció o una ficció-documental. Per tant no havem de perdre de vista que és tracta de una novel·la i sa seva finalitat última és la de fer-nos gaudir del plaer de la lectura.

DIMECRES, 8 DE FEBRER DE 2012
Anna Roig recomana una sèrie de llibres sobre educació física que podrien agradar als joves.


Títol: Lágrimas por una medalla

Autores: Tania Lamarca y Cristina Gallo

Editorial: Temas de Hoy
 
288 pàgines
17 euros



La gimnasta Tania Lamarca explica la seva vida com a esportista d'èlit, el seu pas per l'Equip Nacional de Gimnàstica Rítmica fins arribar als Jocs Olímpics.



Títol: Bojos pel futbol. Un bon fitxatge
Escriptor: Frauke Nahrgang
Illustrador: Betina Gotzen-Beek
Traductor: Andreu Blanxart
Col·lecció: Bojos pel futbol
Editorial: Baula, 2006 en català; Edelvives, en castellà.
Núm. pàg.: 152
ISBN: 84-479-1589-1
Recomanat per a 3r Cicle de Primària i 1r de'ESO



Resum: Frank no passa una bona època ja que els seus pares s'han separat i ha hagut d'anar-se'n a viure amb el seu avi. Però el futbol l'ajudarà a superar els mals moments.
Primer títol d'una col.lecció protagonitzada per un grup d'al.lots i al.lotes amants del fútbol i que tracta de com es poden resoldre els conflictes a través del joc i l'amistat.




 Autor: Fernando Gómez Mancha
Editorial: Wanceulen, 2009.
ISBN: 9788498235562









 Guía de lectura por Begoña de Miguel.
Fernando Gómez Mancha es Licenciado en Educación Física por la Universidad de Granada y profesor de Educación Física de Secundaria en el IES Jacarandá de Brenes (Sevilla), es también escritor, ilustrado y diseñador.

“Este muchacho de la foto que tan formalito parece, es Fofó, el protagonista de este libro. Pero... ¿Qué será ese IMC que se trae entre manos?¿Y a qué se referirán sus amigos cuando comentan la Misión Fofó 29?¿Se pondrán en serios riesgos para salvar la vida de alguien? Y....¿quién es la Sombra? ¿Quiénes son los Ousean lleven? Pues nada, muchachos, si queréis saber todo esto y mucho más, leed (sin miedo), y adentraos en el mundo de Eli, Fofó, Fran, la pequeña pandilla y sus simpáticas aventuras. Además entenderemos la importancia del deporte saludable y de una alimentación sana y equilibrada. ¿Estáis preparados ya? Pues adelante...




 Títol: Juego, set y partido.
Autor: Jordi Serra i Fabra.
9'95€
Editorial Planeta, 2009.
ISBN: 978840808559




LLibre inspirat en la figura de Rafa Nadal. El seu protagonista és Sergio, un autèntic crack de l'esport. Té dotze anys i no té prou clar si seguir amb el futbol o el tennis. La seva elecció marcarà la seva vida.



Dimecres, 13 d'abril de 2011
Recomanacions d'Irene Triay:
Junts i prou, d'Anna Gavalda
23€
413 pàgs.
Edicions 62, 2004 
EAN9788429754940



Un grup de desconeguts,molt especial cada un per separat que es coneixent i van veient com canvia la seva vida pel fet d'estar junts.Un grit a l'amistat i l'amor .

El maestro de la inocencia, de Tracy Chevalier
Lumen, 2008
22'90€
373 pàgs.
EAN9788426416469


De l'autora de La jove de la perla.
Té un transfons històric ,al londres contemporani de la revolució francesa i uns  personatges que se te fan molt propers.una família que ve a londres del camp intentant trobar algo diferent se creuen amb unes altres famílies,com son el propietari d'un circ i el seu capriciós fill ,uns lliure pensadors ,una família que compre i ven l'impensable ,amb la dolcesa de l'inocencia de la generació jove que és adolescent ,descobreix i se fa preguntes.


Temblor, de Maggie Stiefvater.
SM 2009
15'95€
429 pàgs.
EAN9788467539738
És una historia d'homes llop,d'amor ,d'amistat ,de supervivencia .si t'agraden aquest temes i llegir ,t'agradara.El paper dels pares i el lloc de la família ,es un tema que no se pot obviar al llibre.
  
Come, reza, ama. Elizabeth Gilbert.
Punto de Lectura, 2010.
496 pàgs.
11 €









Personalment trobo que té estones molt bones i altres que s'haurien d'escursar. El que crida més l'atenció és que és biogràfic, fet que impacta més amb les coses que conta. Jo ho faria?
Nota de Maria Pons:  Se n'ha fet també la pel.lícula, encara que la crítica no la va deixar gaire ben parada.

Dilluns, 14 de febrer de 2011

Ressenya de Maria Pons Pons, professora de l'Aula d'Acollida de l'IES Biel Martí.

Titol: La néta del senyor Lihn
Autor: Philippe Claudel 
Editorial La Magrana, 2006
12 €
117 pàgs
EAN 9788478716357
En castellà editat per Salamandra.
Altres llibres de l'autor: Les ànimes grises, L'informe Brodeck.







Xafardejant l’altre dia dins el carro dels llibres de lectura de la Biblioteca, vaig reconèixer la portada del llibre La néta del senyor Lihn de l’escriptor francès Phillipe Claudel. Aquest és un llibre que vaig llegir l’any de la seva publicació, ara fa ja cinc anys i ho he de confessar: em va impressionar i trasbalsar profundament! És d’aquells llibres que més que pensar et fan sentir: sensacions de desassossec i desolació... però també de solidaritat, tendresa i, al final del llibre, d’una esperança que queda oberta en la ment del lector.

El llibre conta la història del senyor Lihn, que arriba a la gran ciutat d’un país que no és el seu, fugint d’una guerra -que probablement tampoc no era la seva- i que destrossa la seva terra. Amb ell, duu ll’únic que li ha quedat de la destrossa, la seva néta de just sis setmanes. Els pares de la filleta han mort quan una bomba ha esclatat damunt els arrossars on treballaven.

El senyor Lihn haurà de viure amb altres refugiats del seu país en un pis d’acollida. Allí, hi veiem un senyor Lihn aïllat, tancat en si mateix, obsessionat només a protegir la seva néta. Tots parlen la mateixa llengua, però no es comprenen: no hi valen les paraules quan tots pensen només a sobreviure, a vegades passant per sobre la dignitat dels altres.

Les coses canvien per al senyor Lihn quan coneix un home en un banc del parc: no parlen el mateix idioma, no poden comunicar-se amb paraules, però de seguida s’entenen. Els uneix el desig de tirar endavant malgrat les experiències passades de mort i solitud que a ambdós els ha tocat de viure.

S’inicia aleshores una amistat profunda en què els dos homes comparteixen les vivències i records més íntims, els seus desitjos i il·lusions. No parlen la mateixa llengua, però no els cal el sentit literal de les paraules per entendre la necessitat de l’altre a no caure en la desesperació i la solitud.

La història continua fins que les circumstàncies empenyen els protagonistes cap a un desenllaç inesperat i sorprenent, (un dels millors finals que he llegit mai!). El que descobrim en les darreres pàgines del llibre ens fa reconsiderar tota la història i convida (jo ho he fet aquests dies) a una relectura que sembla que t’encara a un nou llibre. Per descomptat, no us revelaré quin és el misteri, així que animeu-vos a llegir el llibre i sereu vosaltres mateixos qui el descobrireu i que gaudireu d’un llibre extraordinari.

1 de febrer de 2011

Ressenyes enviades per Esther Soler, professora de Biologia a l'IES Biel Martí.


Autor: John Verdon
Títol: Sé lo que estás pensando
Editorial: Roca, 2010
EAN: 9788499181363
430 pàgs
20€






-->
És una novel·la d'intriga que manté el teu interès fins el final. Un policia jubilat amb conflictes personals no resolts és cercat per un vell conegut quan aquest, rep amenaces d'un home desconegut. A partir d'ací, comencen a descobrir-se una sèrie d'assassinats que en realitat, tenen en comú més del que sembla.
Trama original i escrit amb dinamisme.

           
Títol: El tiempo mientras tanto 
Autora: Carmen Amoraga (Picanya, Valencia, 1969)
Finalista Premi Planeta, 2010
21€
296 pàgs
ISBN 9788408097266                    







Finalista del premi planeta de 2010, molt digne, en la meua opinió. Una xica d'una trentena d'anys pateix un accident de cotxe que la deixa en coma. La seva permanència a l'hospital dóna l'oportunitat a la gent més important de la seva vida ( família, amigues i gent desconeguda)que millore les seves relacions i aconseguisca una major comprensió de la seva pròpia vida.
Novel·la realista, intimista i exempta de dramatisme malgrat el context.

Entrades populars